És difícil preveure què passarà amb l’e-inclusió en la nostra societat. És possible que el mateix concepte deixi d’usar-se. De fet, hi ha qui pensa que hi ha termes que ja són obsolets, com ara nadius i immigrants digitals (seria més adequat parlar de visitants i residents digitals).
Però també és un fet que la tecnologia no para d’innovar, i que sempre hi haurà qui arribarà abans i qui arribarà després o, directament, qui no arribarà. Aquí caldrà veure si les polítiques públiques continuen apostant pel dret a l’accés de tothom a les TIC o es deixa d’invertir i que el mercat faci la feina (o no la faci). La meva aposta és que se li tornarà a donar suport encara que sigui pel benefici econòmic que comporten uns ciutadans capacitats digitalment com a consumidors.
Quines futures tecnologies passaran a formar part de les competències bàsiques, sense les quals una persona no estarà inclosa digitalment? També és molt difícil de preveure. La velocitat de creació de noves eines TIC i la seva penetració en la societat és cada cop més gran (penseu per exemple quan de temps fa que existeix WhatsApp i quanta gent el fa servir). En el moment d’escriure aquest material hi ha infinitat d’articles que intenten fer de gurus en aquest sentit. Blockchain, internet de les coses (IOT), realitat virtual i augmentada, cotxes autònoms, intel·ligència artificial, dades massives, drons, robòtica… La llista és interminable i no totes aquestes tecnologies arribaran finalment a la societat. S’intueixen alguns coneixements que és possible que en el futur formin part d’aquestes competències bàsiques. La programació en blocs (tipus Scratch) en serà una? Sembla que es comença a apostar perquè els infants ja en vagin aprenent. O es donarà per fi un impuls a la signatura digital i que tothom la faci servir? O s’aprendrà a fer servir bé els sistemes operatius de telèfons intel·ligents (Android o similars)? Al final, molta gent s’apropa a les TIC gràcies al mòbil. O aprendrem a dissenyar en 3D per a fabricar-nos els nostres objectes amb impressores 3D? Caldrà per tant anar redefinint de manera continuada quins són els coneixement bàsics. Una línia futura seria que aquesta redefinició i certificació es faci de la manera al més consensuada possible (no com ara que hi ha diferents «carnets» segons l’Administració). Però segur que n’hi ha moltes més.
Reflexió
Penseu en altres competències bàsiques que es poden exigir d’aquí a deu anys.
Quant al futur dels agents… seran tan necessaris com les polítiques públiques? Sempre hi haurà gent que haurà d’ensenyar a comprendre i fer servir la tecnologia, tant de manera formal o informal, amb suport públic o iniciatives privades (fa alguns anys hi havia acadèmies d’informàtica). És possible que desapareguin els telecentres tal i com els coneixem ara. O evolucionaran. Per exemple… què us semblaria un espai diàfan amb una bona connexió a internet, suport d’un professional de la dinamització social digital i taules perquè la gent porti els seus propis dispositius? O serveis de suport a distància en capacitació digital, amb videoconferència i programes de control remot (tipus Teamviewer)?
En qualsevol cas, les TIC han vingut per a quedar-se i ja formen part de l’ADN de la nostra societat. Els professionals de l’educació social hauran de tenir-les com a aliades en el seu treball diari. Caldrà que les coneguin i que sàpiguen detectar qui està en risc d’exclusió social per culpa de l’exclusió digital.
Si es decideix, a més, que cal garantir tot això per tal que no hi hagi noves divisòries digitals, el futur dels professionals de la dinamització social digital està garantit.