2.2. Usos habituals
2.2.3. Treball i formació
L’àmbit laboral és segurament un dels usos on es plasma més clarament l’exclusió social derivada de l’exclusió digital. Actualment el coneixement de les tècniques de recerca de feina a través d’internet i l’ús de la tecnologia en qualsevol feina són necessaris per a tenir possibilitats d’ocupabilitat i, per tant, d’inclusió social (tenir feina i un sou digne).
Entre aquests usos més específics trobem la possibilitat de fer totes les gestions de cerca de feina per internet, com també els tràmits relacionats amb l’atur. En bona part dels casos, l’administració permet gestionar les prestacions per desocupació (per exemple, renovar la demanda d’ocupació), com també actualitzar la informació personal en el servei d’ocupació, la consulta d’ofertes públiques, etc.
Tanmateix, actualment no s’entén la cerca de feina sense fer servir portals privats d’internet, incloent-hi els adreçats específicament al mòbil. La raó l’hem de buscar en la comoditat d’ús per a l’usuari (n’hi ha prou amb uns minuts per a donar-se d’alta en un portal de feina i una consulta setmanal al correu personal), i en l’abaratiment dels costos per a les empreses sol·licitants de candidats.
Aquesta cerca activa de feina utilitzant la xarxa de vegades també pot resultar complicada per a algunes persones, ja sigui per mancances en l’ús de la tecnologia (per exemple, no saber com pujar el CV a un portal o com inserir-hi la foto) o bé relacionats amb la cerca i la selecció d’informació (no tenir clar on cercar ofertes que tinguin a veure amb el nostre perfil o quines de les ofertes rebudes són reals). Per això cal adquirir les competències digitals necessàries que dotin les persones d’autonomia per a poder fer totes aquestes gestions.
D’altra banda, gestionar la identitat digital per a tenir una bona reputació laboral en línia és també una qüestió important en els processos de cerca de feina. Sobre això, cal tenir en compte que, actualment, els departaments de recursos humans de moltes empreses utilitzen internet per a trobar informació sobre els candidats. Per tant, és cabdal aprendre a tenir cura de la nostra imatge a la xarxa, segons el que diem, compartim o pengem, i utilitzar-ho en benefici propi, i tenir clar quina imatge volem donar de nosaltres mateixos. Eines com LinkedIn, Smart Profile, About.me, etc. permeten gestionar aquesta identitat digital de manera adequada.
A continuació podreu veure un vídeo sobre l’actitud digital:
http://materials.cv.uoc.edu/cdocent/PID_00236365/
L’aplicació de les TIC en els entorns laborals entra plenament en aquest apartat, ja que ofereix diverses possibilitats pel que fa a l’estalvi de temps, posada en comú de coneixements (gestió del coneixement en l’empresa), productivitat… amb potents eines de treball en equip i de comunicació (intranets, eines al núvol, etc.).
En aquest sentit, el teletreball és el màxim exponent d’aquesta aplicació de les TIC en l’entorn laboral, ja que possibilita treballar des de casa o des de qualsevol altre lloc on hi hagi connectivitat sense desplaçaments al centre de treball, si el context laboral ho permet. En relació a això, la crisi de la Covid-19 ha obligat a diverses empreses i organitzacions ha instaurar el teletreball, comportant canvis en les maneres de treballar amb les totes seves implicacions, especialment pel que fa la reorganització del temps i dels hàbits laborals per conciliar-los amb la vida personal. Podeu consultar aquest informe elaborat per Eurofound, amb dades sobre l’impacte de la Covid-19 en la vida i el treball a nivell europeu: Living, working and Covid-19.
Pel que fa al teletreball, conèixer aquestes eines ens permet convertir-nos en treballadors/es-nòmades, és a dir, aquells/es treballadors/es que, per tal d’augmentar la productivitat, utilitzen les TIC per a poder flexibilitzar la jornada laboral, ja que, en principi, el teletreball hauria de permetre flexibilitzar horaris i intensitats, el lloc físic des d’on s’exerceix la feina, etc. . Malauradament, l’abús d’aquesta flexibilització està portant a regular el dret del treballador a la desconnexió, com ja es fa en altres països.
Per la seva banda, els espais de coworking permeten deslocalitzar el nostre espai de treball i reduir costos laborals. A Catalunya hi ha associacions com Cowocat.
Pel que fa a la formació, mereix una atenció especial l’anomenat e-learning o aprenentatge virtual, que aquí entenem com:
«(…) una modalidad de enseñanza y aprendizaje, que puede representar todo o una parte del modelo educativo en el que se aplica, que explota los medios y dispositivos electrónicos para facilitar el acceso, la evolución y la mejora de la calidad de la educación y la formación.»
Sangrà et al. (2011). http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/10541/6/inf_ed_cast.pdf
Així, doncs, l’aplicació de la tecnologia en els processos educatius, ja sigui introduint maquinari, programari i internet a les aules, ja sigui de manera completament virtual, utilitzant únicament mitjans electrònics i internet, és un altre dels camps en què l’exclusió digital pot esdevenir social si no es disposa d’accés ni de les competències digitals adequades, com ha quedat evidenciat durant el primer confinament arran de la Covid-19.
En un primer nivell d’e-learning trobem la implantació de maquinari, programari i alta connectivitat a les aules escolars com un pas previ per a la familiarització dels joves amb les eines informàtiques. Tot i que necessària, aquesta mesura no és suficient. Les iniciatives han de contemplar, en aquest sentit, també la capacitació dels professionals de l’educació social: cal que ensenyin a saber fer i a voler fer, i sempre de manera crítica; els estudiants (ja en les primeres etapes de la formació) haurien d’aprendre a fer servir un ordinador i els programes que necessitin, però, més enllà de l’ús instrumental, també caldria que adquirissin altres competències relacionades, com ara saber cercar, seleccionar i gestionar la informació de manera efectiva, saber comunicar-se adequadament a la xarxa, saber planificar-se i organitzar-se, etc.
Al seu torn, la formació totalment en línia proporciona flexibilitat d’horaris, supera barreres espacials i temporals, i possibilita la personalització dels aprenentatges i més agilitat per a poder actualitzar els continguts. Actualment, gràcies a totes les eines web 2.0 i a tota l’evolució tecnològica, també permet més interactivitat i col·laboració, i, alhora, facilita el treball i el desenvolupament de les competències digitals. Ara bé, és cert que, per part de l’estudiant, també requereix més autonomia, capacitat d’organització, força de voluntat, i un cert domini o temps per acostumar-se a les eines i als processos que implica, com el fet de gestionar volums importants d’informació i de treballar sense contacte físic amb equip docents i companys, una cosa a la qual molts col·lectius no estan acostumats. És per això que el percentatge d’abandonament dels cursos en línia és més gran que en els entorns presencials.
Durant el primer confinament arran de la pandèmia de la Covid-19 la suspensió de les classes presencials va obligar a tota la comunitat educativa a fer una adaptació digital accelerada, passant tota la seva activitat a l’entorn virtual. Fruït d’això van sorgir diferents iniciatives per proporcionar recursos i facilitar aquesta adaptació. Per exemple, aquests recursos d’ensenyament aprenentatge oferts del Ministeri d’Educació de l’Estat Espanyol, els oferts per la UNESCO o els aportats per la Comissió Europea
L’àmbit d’educació no formal també es va veure igual d’afectada, com les formacions de capacitació digital, ocupacionals, etc, i que també va haver de reinventar-se per poder continuar amb la seva activitat de manera virtual. Per exemple, els Punts Òmnia.
En un context educatiu més informal, l’existència dels MOOC (Massive Open On Line Courses), els OCW (Open Course Ware) i els OER (Open Educational Resources) han estat un pas important pel que fa a la democratització del coneixement, ja que ofereixen formacions i continguts de manera gratuïta i oberta a tothom a través de la xarxa. Per això és important que, des de l’e-inclusió, es proporcionin tots els recursos formatius que avui es tenen a l’abast i s’ofereixin les eines necessàries per tal que se’n puguin beneficiar mitjançant una capacitació digital adequada.