1.1. Introducció
«Wherever we get down to work —on the factory floor, on the railway, or even if the work only involves doing the laundry or brushing our teeth— there is a silent revolution taking place.»
Bloem, Jaap et al. (2014)
Les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) formen part de la vida quotidiana de més de la meitat de la població mundial i la majoria de treballs actuals requereixen un nivell bàsic de competències digitals. D’acord amb l’informe Digital Economy and Society Index (DESI) de 2020 (amb dades de 2019), un 85 % de la població de la Unió Europea emprava internet cada dia, i un 44% tenia una capacitació digital insuficient. D’altra banda s’estima que actualment l’ús mundial de telèfons intel·ligents excedeix els dos bilions. Les TIC són presents en moltes de les facetes de la vida de les persones: des de les possibilitats d’inserció en el món laboral i educatiu fins a la creació de relacions personals i socials, passant per la realització de gestions administratives o d’oci. Podríem considerar que les TIC no són un aspecte opcional de la vida quotidiana atès que moltes de les institucions que ofereixen serveis bàsics (administració, salut, educació…) cada vegada presten més serveis basats en aquestes tecnologies.
Com afirma Marres:
«(…) les tecnologies digitals són un fet social i un determinant de la vida moderna que afecta la majoria, si no totes, les àrees de la vida social, i en elles mateixes generen noves pràctiques socials, enllaços i relacions».
Marres (2017)
Una definició clàssica de les TIC ens l’ofereix el sociòleg Manuel Castells (2003):
«(…) conjunt convergent de tecnologies de la microelectrònica, la informàtica, les telecomunicacions i l’optoelectrònica».
M. Castells (2003). «L’era de la Informació». La societat xarxa (vol. VI, pàg. 62). Barcelona: Editorial UOC.
Les denominacions societat de la informació i societat del coneixement s’utilitzen freqüentment per a referir-se als canvis produïts en la societat arran de la irrupció de les TIC. Així, les TIC s’han considerat la base de la tercera revolució industrial. D’acord amb els autors Vilaseca i Torrent:
«(…) una revolució industrial està integrada per un conjunt de canvis tècnics fonamentals per a la producció i la distribució, interconnectats amb un conjunt de canvis socials i culturals».
Vilaseca i Torrent (2003, pàg. 11)
El 2016, en la reunió anual del World Economic Forum a Davos, Klaus Schwab va introduir el terme quarta revolució industrial per a referir-se a una nova fase de desenvolupament industrial caracteritzat per «un internet més mòbil i ubic, amb sensors més potents i petits, per la intel·ligència artificial, l’ús de robots i l’anomenat machine-learning…». Així, la primera revolució industrial va tenir lloc al segle xviii i es va basar en la força de la màquina de vapor, la segona (segle xix) es va basar en la divisió del treball, l’electricitat i la producció en massa. Més recentment la tercera revolució industrial al segle xx ha estat suportada per l’electrònica, les TIC i la producció automatitzada. La quarta revolució industrial es basa en la confluència de diferents tecnologies digitals, físiques i biològiques com la intel·ligència artificial, la intel·ligència augmentada, la robòtica, la impressió en 3D, la informàtica en núvol (cloud computing), les dades massives (big data), l’internet de les coses o la nanotecnologia, entre altres (Rose, 2106, extret d’Escudero, 2018).
El mateix World Economic Forum considera que la transició de la tercera revolució industrial a la quarta revolució industrial farà necessari el desenvolupament d’habilitats complexes com el pensament crític, la creativitat, l’adaptabilitat o la intel·ligència emocional.